Un mal dia

gene_actuacion

Un, amb tota la seva bona voluntat il·lusió i entrega, es decideix a gravar un nou disc.

 

Reuneix uns estalvis i demana diners a tort ia dret per finançar l’aventura.

 

Cal pagar estudis de so, músics, arranjaments, locals d’assaig … Qualsevol quantitat és poca per cobrir tanta despesa.

 

Per fi s’aconsegueix l’objectiu i ja tenim el disc. Bona gravació, bons músics, bones cançons …

 

A l’artista, o a qualsevol treballador, se’l jutja i se’l valora per la seva obra.

 

¿Però que passa quan aquesta obra ningú la veu, ningú l’escolta i ningú la té en compte?

 

Què passa quan et trobes amb el mur de la indiferència i del menyspreu més absolut?

 

Què passa quan els mitjans de comunicació són una porta tancada a la qual no tens accés per més que insisteixis?

 

De fet estàs demanant que algú et doni la seva sincera opinió. Doncs ni això. Tens un bon bòlid i vols participar a la cursa però com ni tan sols estàs a la graella de sortida, ja has perdut.

 

No m’agrada queixar-me. Tinc un mal dia.

 

La pregunta és: ¿Tot es redueix al màrqueting?

 

Llegeixo en un diari les declaracions d’un famós productor: – “Si no tens un equip que treballi per expandir la teva música, aquesta es queda a la sala de casa teva i no arriba a enlloc. Els artistes de fama internacional, treballen amb un equip de màrqueting “- i segueix -” Actualment has de ser loud (cridaner) perquè se t’escolti, perquè estàs competint amb els iphone, amb les Blackberry, etc. En resum, perquè la gent et miri i t’escolti, necessites l’ajuda d’experts “-

 

És evident que això és així.

 

Però llavors quina importància té la música?. Si amb una bona campanya i un bon equip arribarem a l’èxit …

 

I jo afegeixo: Si a aquest màrqueting li sumem participar en algun reality, tenir alguna aventura o escàndol sexual, i dir que estem a favor de protegir els lleons marins, llavors ja tenim el paquet complet. Però on queda la música, el sentiment, el tros de vida que t’has deixat allà …?

 

Preguntes sense resposta.

 

Ser un músic o un artista diguem “normal” no ven. Com no venen els mitjans de comunicació si no parlen de mort desgràcies, catàstrofes i atemptats.

 
Que seria dels estats si no existís el terrorisme?

 

De fet quan no n’hi ha se l’inventen.

 

Però tornem a lo nostre. Quan contemples a aquesta societat de consum dirigit, que avui gaudeix d’alguna cosa i demà ja l’ha enterrat, és inevitable pensar que aquell disc del qual parlàvem no ha servit per res.

 

Però amic, tot això ja ho sabies. Llavors, ¿perquè caure de nou en el mateix error?

 

Cercle viciós.

 

Escopint contra el vent.

 

Després ve allò de: cal lluitar, res és fàcil, no cal tirar la tovallola, si caus set vegades aixeca’t, bla, bla, bla.

 

Preciós.

 

Però arriba un moment en la vida en què totes aquestes frases i altres millors ja no et fan efecte. Estan molt gastades. Sonen buides. Ja vas passar per això. Massa osques al revòlver.

 

El temps passa.

 

Els anys pesen.

 

Tinc un mal dia.

 

Ara els músics toquen gratis. Alguns fins i tot paguen per tocar.
I els discos no es venen. Les actuacions escassegen.

 

Persones enteses i molt vinculades al món musical em diuen que el rock està proscrit.

 

I algú va dir “Protegirem i ajudarem tot el que es faci en el nostre país, siguin llibres, pel·lícules, música, etc, sigui en l’idioma que sigui.” Com em vaig poder empassar això?

 

És clar que quan deixes volar la imaginació i acumules massa xpectatives el xoc amb la realitat és cruel.

 

Hi ha un ministre amb nom de rot que vol treure la música als nens. Un personatge menyspreable que es treu de la màniga frases com aquesta: “Els músics el que han de fer és rebaixar-se el sou”

 

Inaudit. Esgarrifós. Macabre.

 

Hi ha inspectors que van a la recerca i captura de músics que actuen en llocs on només se’ls paguen les cerveses, per posar multes de 3000 euros per no cotitzar a la Seguretat Social. Pura Ciència ficció.

 

Segons sembla el Ministeri de Cultura espanyol ha decidit eliminar el que no li interessa. És a dir, tot el que no es pugui quantificar com a guany. Filosofia, música, art en definitiva.

 

Cal formar a les noves generacions perquè la seva única meta sigui els diners. El nou Déu. A la merda Sòcrates, Plató, Wagner o Bach.

 

Es priva els alumnes de la sensibilitat i de la intel·ligència emocional. Cal mantenir-los en la ignorància cultural perquè siguin autòmats manejables. Mà d’obra barata. I tornant a allò de baixar-se el sou, ¿com es pot estar tan lluny de la realitat?

 

Els músics no tenim pensió.

 

Som l’únic col·lectiu que no pot anar a la vaga.

 

Al Ministre, als que treballen a Telefónica, Endesa o en la Ferreteria Garcia, l’empresa els paga la Seguretat Social. Al músic ningú li paga res. Els autònoms els pot pagar el mes que treballa, diguem tres mesos a l’any. La resta o menja, o paga a la Seguretat Social. Per tant als 65 anys no té pensió.

 

Avui dia un músic bo, pot cobrar 100 euros per sessió. Si té cinc sessions al mes ja és per celebrar-ho, però i els mesos en blanc?

 

Aquí no hi ha nòmines, ni pagues dobles.

 

Cal baixar al carrer abans de parlar SR. MINISTRE!

 

Sota les estrelles, conduint per una carretera cap a l’infinit esperes que baixi una nau espacial i et porti a una altra galàxia.

 

Deixar enrere tota aquesta podridura i misèria acumulades.

 

Definitivament tinc un mal dia.

 

Espero que demà torni a sortir el sol.

 

Salutacions a Tots.

 

Pere.

 
 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *